dilluns, 24 d’octubre de 2011

Selecció de la sisena setmana - 21/10/11


El Festival de Poesia de Sant Cugat ja és en marxa i el Tot Poesia us ha acompanyat, fidelment, durant aquestes setmanes prèvies. I ara ho tornem a fer amb un poema de Cristina Krakkai Poza, que amb només deu anys ens ofereix la seva particular visió del mar i també amb una composició d’Encarna Ponseti, en què la dolçor dels ingredients evoca el record de la mare, entre ressons plenament mediterranis. Per acabar us oferim un poema de Francesca Miró Caudet, que enmig de connexions bíbliques evoca la força creadora i generadora del verb que conforma la matèria.

Només em resta convidar-vos a participar en les diverses activitats del Festival i desitjar-vos que us inundeu, cada dia de l’any, de poesia.

Lluís Calvo



El mar

M’agrada el mar
mogut com un calamar,
espumós i blau
fort com un brau.

Amb ell puc nedar lliure
i em fa somriure,
a l’aigua sóc feliç
jugant amb el meu germà petit.

El mar és amic del sol
i s’estimen molt,
és amic de l’arena
i enemic de la pena.

M’agrada a l’estiu
tant alegre i viu,
i a l’hivern també
perquè em fa sentir bé.

El mar és el transport dels vaixells,
per això naveguen tant bé,
però quan fa molt de vent
no surten pas que fa fred!

Cristina Krakkai Poza



Mallorca (secció)

Ametlles,
Pasta de full, cabell d’àngel.
Dolçors de mitja tarda per guarir hores agres.
Un colom passa pel cel del vidre.
El seu vol es alt i deslliurat.
Penso en mumare…
Potser ara, ella es l’ocell i jo soc ella.

Encarna Ponseti



EL VERB modela la matèria,
la matèria rep la paraula,
la paraula es fa viva
i ens dóna l'ànima.
De l'ànima brollen llàgrimes plenes de paraules;
i la paraula inventa la raó.
La raó necessita les paraules;
de la paraula amb la raó neixen la virtut i la misèria,
i empresonen les paraules.
I la raó allibera la paraula veritat.
La paraula veritat ens fa lliures,
i quan som lliures ens buidem,
i si ens buidem estimem.
I estimar és EL VERB.

Francesca Miró Caudet


dijous, 13 d’octubre de 2011

Selecció de la cinquena setmana - 14/10/11


La tria d’aquesta setmana comença amb un excel·lent poema de Nella Kvesic, de 25 anys, en què fa un ús sorprenent de figures retòriques com l’anàfora, l’epífora i el políptoton, en la qual s’empren diferents flexions d’un mateix verb (“soñé soñando que soñaba...”). Tot plegat amb un final rotund i evocador que fa acabar-ne la lectura amb un somriure. Tot seguit tenim un poema de Natàlia Sancho Sabaté, de 17 anys, en què s’acomiada d’una persona estimada, desapareguda de manera sobtada. I per acabar, Anna Rispau i Falgàs juga amb l’aigua i el foc per acostar-nos a la nostàlgia i al record, però també a les transformacions de l’endemà, representades pels elements naturals abans esmentats.

Lluís Calvo



Un sueño

Soñé soñando que soñaba un sueño
del que no quisiera despertar
soñé soñando que soñaba un sueño
del que nunca me fuera a marchar
soñé soñando que soñaba un sueño
del que jamás me tuviera que separar
soñé soñando que soñaba mi sueño
en el que siempre me gustaría estar.

Nella Kvesic



Adéu

Molts anys amb nosaltres,
al nostre costat, rient amb tu,
compartint l'amistat.
Ens costa oblidar,
tot el que ha passat,
però aquí estem,
tirant endavant.
Hauríem volgut,
poder-nos despedir,
dir-te adéu,
però mai així.
Això t'ha passat,
així és el destí,
avui a tu,
i demà a mi.

Natàlia Sancho Sabaté



Si els ulls s’enlloren
quan la claror s'abrina,
les mans de l’alba
regalimen el caliu
de la flama abrandada.

Foc d’infantesa,
de brasa de quimeres.
Els records cremen
a redós de la cala.
Nous anhels forja l’aigua.

Anna Rispau i Falgàs


divendres, 7 d’octubre de 2011

Seleció de la quarta setmana - 07/10/11


Aquesta setmana us oferim tres poemes ben diferents. Comencem amb “Descalça”, d’Anna Garcia Garay, en què l’autora fa una equivalència entre l’amor, la intempèrie i la desprotecció de qui es lliura de manera abrandada. Després de tantes ferides, però, les sabates equivalen a una cuirassa que evitarà el dolor. Montse Assens, per la seva banda, frega la sinestèsia i encavalca imatges entre el desig, el tacte i els sons. La selecció es tanca amb un poema visual d’Adolf. Un bon advertiment en temps foscos, tot i que la poesia ha resistit, des de fa mil·lennis, tots els embats dels quincallaires. Recordem-ho: un broker només és un brocanter de l’efímer.

Lluís Calvo


Descalça

Passejar pel caire esmolat
de la mitjanit és talls als peus
i parir un altre dia.
Ferides i més ferides,
aquest estimar de forma indecent,
descalça.
Oblidar-te és un parell de sabates.

Anna Garcia Garay


Sentir-se engruna de cristall blau,
versemblança sorgida per la incertesa i el desig.
Ombra d'un paisatge de pedres que entrebanquen el camí,
i d'un nou fat que es pronuncia a les celles de l'esperança.
Captiva de la mirada, deixes els records guardats entre aquests fulls
i t'arrauleixes a prop dels blaus, a dins dels blaus d'un nou viatge.

Dunes blanques, rínxols de coure i cristalls blaus, en un mateix batec,
avui arrangen un concert entre tu i jo.

Montse Assens





















Adolf
“No s’admeten pintors ni poetes”
Fotografia digital retocada. Barcelona, 2008.