Selecció de la tercera setmana 30/09/11

La creació més jove sempre és present al Tot Poesia. Avui us en presentem dues mostres: un poema de Laura González i Ortensi, que amb 21 anys ens parla de l’amor i de les seves pors, amb un llenguatge madur i sense concessions; i un altre de Natàlia Sancho Sabaté, de 17 anys, que aborda el silenci i la manca de vitalitat. I, tot seguit, reblem la nostra selecció amb un poema d’Antonieta González que ens evoca el món etern de Roma i de Fellini.

Lluís Calvo



N-62 (autobús nocturn)

Ens trobarem, de nit, a l’autobús.
No vindrem d’un concert ni haurem begut
per fer flotar cap tros de cor ressec.
Amb una mirada n’hi haurà prou.
I el cangueli dels mots no serà excusa.
Parlarem del temps, de prediccions
banals, però mai dels dies buits de mans,
de dits, de sexes on arrelar-se.
Tots dos ho veurem clar. Mai no queden
motius per seguir sent ninots de suro.
A l’hora en què s’enganyen els amants
tu i jo serem bocins de pedra encetada,
d’escorça lliure, de ganivet humit.
I els ulls saltaran abans de caure.
I cremarà l’estómac. Tu i jo. Serem.
Tornarem a ser. Binomis nocturns
de present, de present simple.
Tu i jo, aquells tristos titelles
que havien inventat tantes pors
a cop de calendari.

Laura González i Ortensi



El silenci

Les paraules se les endú el vent,
però el silenci, és depriment.
L'absència de la vida,
l'absència de la veu,
et tortura el cap,
et deixa buit dins teu.

Un silenci profund,
una pau silenciosa,
l'aroma d'una rosa,
que esclata rabiosa.

Un so dintre teu,
ofegat per la veu,
un sospir a l'aire,
d'aquesta prosa tan breu.

Natàlia Sancho Sabaté



La Dolce Vita

La veu del violí ressonà
com el primer ball de noces
damunt l'ala d'un barret
que lliscava entre onades
de La dolce vita.
Fellini em retornà la memòria
del nostre bany a mitjanit
a la fontana de Trevi...
A ull nu veia l'estelada
i amb el cor un sol radiant!

Antonieta González

Selecció de la segona setmana

La nova setmana poètica comença amb un poema, de Ferran Planell, que ens adverteix que hi ha actituds humanes, conformistes i depredadores, que creen deserts molt més perillosos que els de sorra. També podem llegir un poema d’Elena Maristany en què la relació amorosa es presenta com un despertar i un alliberament. Laura Dalmau, autora del llibre Solsticis en minúscula, aborda per la seva banda l’escriptura com una porta que permet accedir al record i a la dicció, més enllà del mutisme dels objectes i de tot allò que pot perdre’s en la fluència del viure. I tanca la selecció un al•legat, justament, a favor de l’escriptura, de la mà de Montserrat Gallart, amb solucions originals (“a contraclaror i a contraganes”) i un final contundent i ple d’encert: “L’escriptura és, em sembla, / el veritable indret de l’existència”.

Lluís Calvo



La pols dels camells

Reflecteixen sinuoses,
no aigües, sinó terres.

Terrisses blanques
que es dauren amb el Sol.

I escolant-se en el temps,
gra rere gra

es conformen,

envaeixen,

maten,

desertitzen.


Ferran Planell



Desperta’m

Desperta’m
allibera’m de somnis obscurs
desperta’m
acarona’m amb els teus dits
desperta’m
fes-me sentir els teus sospirs
gronxa’m
embolcalla’m amb els teus braços
travessa’m amb el teu cos
empresona’m amb el teu esguard.

Elena Maristany



Hi ha records que la densitat
no percep. Les blanques portes
han desat els ulls. I no saben
si dir-los la veritat dins el silenci.

Laura Dalmau



Escriptura

No tinc record d’haver existit tan poc,
de ser invisible als ulls d’algú
com ho sóc a la teva mirada.
Camino entre la gent, anònima,
impersonal i forastera
en el meu propi relat,
i només l’aire obre els seus braços
per abraçar-me amb una certa tendresa.
Si no fos pels escassos poemes
que de tant en tant componc
a contraclaror i a contraganes,
potser ja no hi seria.
L’escriptura és, em sembla,
el veritable indret de l’existència.

Montserrat Gallart

Selecció de la primera setmana 16/09/2011

Som al davant d’una nova edició del Tot Poesia i, com sempre, us convidem a participar-hi. Enguany hem arrencat amb força, amb un poema d’Imma Fuster que evoca la finitud de la vida amb un deix, en el títol, ben ferraterià. A continuació tenim el poema d’un autor de només onze anys d’edat, Josep Alcalde Saumell, que demostra un bon sentit del ritme poètic, seguit d’un altre de Maria Josep Saumell Ferrer, en què evoca la fugacitat a partir dels colors tardorencs. I tanca la selecció d’aquesta setmana un poema de M. Elena Carné, en què contraposa hàbilment el moviment efímer de les coses amb la quietud dels elements que conformen els fonaments bàsics del nostre món.

Lluís Calvo



El poema inacabat

Que sublim deu ésser morir
en l’ànima d’un mot,
en el cos de la imaginació,
en l’alè d’una síl•laba,
en la meitat d’un vers...

Si pogués escollir com morir,
no ho dubteu,
seria en la dolça besada
d’un poema inacabat.

Imma Fuster



El caçador

Sóc en un bosc,
tot tranquil i fosc.
Només hi som els arbres i jo.

De sobte se sent un tret.
Vaig a veure d’on prové,
vaig i em trobo un home dret.

L’home diu que caça per menjar,
però jo crec que ho fa per jugar.

Jo insinuo que és un joc.
Ell no en fa cabal,
i mata un pardal.

Jo li dic que què fa,
i ell em diu que caça per menjar.

Josep Alcalde Saumell



A l’estació

Fa un moment eren verds,
els arbres que acompanyen el camí d’acer.

Dempeus, estoicament,
fiten els viatgers.

Adéus pengen de llurs branques,
branques, fa un moment, plenes de verd.

L’or que deixen anar,
és la tardor que trepitges.

I doncs si, els he mirat fa un moment i eren verds.

Maria Josep Saumell Ferrer



Al vespre

Estirada a terra,
tots els núvols per a mi.

        Efímeres i fugaces,
        les textures i les formes
        es fan i es desfan;
        els tons i els colors, canviants.

El cel, l’aire, la llum,
tot hi és.
        Quietud en moviment.

M. Elena Carné